Deducció de vehicles en IRPF
El Tribunal Suprem estableix com a jurisprudència que no és aplicable als agents d’assegurances la presumpció en l’IRPF de l’afectació a l’activitat econòmica dels vehicles utilitzats pels agents comercials en els seus desplaçaments, sense que, als efectes fiscals específics que examinem, calgui considerar que els agents d’assegurances són una subespècie de la categoria més àmplia dels agents comercials. Això sense perjudici que, mitjançant la pertinent prova, poguessin acreditar, l’afectació del vehicle propi al desenvolupament de l’activitat econòmica.
La recent sentència del Tribunal Suprem (TS) de 25 de novembre de 2024 ha resolt una qüestió de gran rellevància fiscal: la presumpció d’afectació a l’activitat econòmica dels vehicles usada per agents comercials no és extensible als agents d’assegurances. Encara que tots dos professionals comparteixen la figura del contracte d’agència, l’Alt Tribunal aclareix que el seu enquadrament jurídic i funcional és distint.
Tanmateix, això no impedeix que els agents d’assegurances puguin deduir les despeses dels seus vehicles si demostren, mitjançant prova suficient, la vinculació de l’ús del vehicle a la seva activitat professional, tal com estableix l’article 29.1 de la Llei de l’IRPF.
1. L’origen del debat: la presumpció de l’article 22.4.d) del Reglament de l’IRPF
L’article 22.4.d) del Reglament de l’IRPF atorga als agents comercials una presumpció legal per la qual els vehicles que utilitzen en la seva activitat es consideren afectats a l’exercici professional, encara que puguin tenir un ús privat ocasional. Aquesta dispensa reglamentària allibera el contribuent d’aportar proves addicionals, tret que l’Administració demostri el contrari.
No obstant això, els agents d’assegurances, encara que també fan tasques de promoció i intermediació, no es beneficien automàticament d’aquesta presumpció.
2. Sentència del TS
En la seva sentència de 25 de novembre de 2024, el TS rebutja l’extensió de la presumpció aplicable als agents comercials als agents d’assegurances per les següents raons:
- Diferències funcionals i jurídiques. Els agents comercials i els agents d’assegurances tenen règims jurídics distints. La seva classificació en l’IAE i en la CNAE també els distingeix, la qual cosa evidencia una activitat professional diferenciada.
- Ús no predominant del vehicle. El TS assenyala que, encara que el vehicle pot ser necessari en alguns casos per als agents d’assegurances, el seu ús no resulta imprescindible ni consubstancial a la seva activitat. Avui dia, la majoria de les gestions comercials poden fer-se de manera telemàtica, la qual cosa redueix la dependència dels desplaçaments físics.
- Prova necessària. A diferència dels agents comercials, els agents d’assegurances han d’acreditar mitjançant prova suficient l’afectació del vehicle a la seva activitat econòmica, conforme a l’article 29.2 de la Llei de l’IRPF.
En paraules del Tribunal:
“No es pot equiparar als agents d’assegurances amb els agents comercials per no concórrer en ells un enllaç directe i precís que justifiqui l’aplicació de la presumpció reglamentària.”
3. El precedent valencià: una interpretació distinta
La postura del Tribunal Suprem contrasta amb sentències prèvies, com la del TSJ de la Comunitat Valenciana del 30 d’abril de 2021, que sí que permetia als agents d’assegurances beneficiar-se de l’article 22.4.d) del RIRPF.
El TSJ valencià argumentava que:
- Els agents d’assegurances treballen sota un contracte d’agència, similar al dels agents comercials.
- La seva activitat de promoció i intermediació requereix desplaçaments constants, per la qual cosa l’ús del vehicle s’ha de considerar afecte a l’activitat.
Aquest criteri va ser recolzat pel TEAR de València en una resolució del 23 de gener de 2024, que reconeixia el dret a deduir les despeses del vehicle sense necessitat d’acudir a la via contenciosa administrativa.
4. La posició actual: prova obligatòria per a agents d’assegurances
La sentència del Tribunal Suprem unifica doctrina i estableix una regla clara:
- Els agents d’assegurances no poden beneficiar-se de la presumpció d’afectació automàtica de l’article 22.4.d) del RIRPF.
- No obstant això, sí que poden deduir les despeses del seu vehicle si acrediten, de manera suficient, el seu ús exclusiu o predominant en l’activitat econòmica.
Per a això, els contribuents han de:
- Aportar proves documentals (per exemple, registres de quilòmetres o certificacions).
- Demostrar que l’ús privat del vehicle és accessori i notòriament irrellevant.
Conclusió
La sentència de 25 de novembre de 2024 del TS aclareix una qüestió que havia generat interpretacions divergents: la presumpció d’afectació del vehicle professional s’aplica únicament a agents comercials, no a agents d’assegurances.
Els agents d’assegurances, encara que exerceixen funcions similars de promoció i mediació, han de demostrar la vinculació del vehicle a la seva activitat professional per a deduir les despeses corresponents en l’IRPF.
Aquesta sentència ofereix seguretat jurídica i reforça la necessitat d’aportar proves concretes per a justificar la deducció, mantenint un criteri estricte en la interpretació de les normes fiscals.